I si organitzem una vaga de becaris en el sector del periodisme i la comunicació?

prou_D’un temps ençà, m’he anat convertint en una mena de talibà en contra de les pràctiques universitàries que han institucionalitzat en la darrera dècada les empreses públiques i privades del nostre entorn (sense excepcions) i les universitats públiques.  Cada vegada que veig com empreses o, inclús, estudiants comparteixen per les xarxes socials ofertes “de pràctiques” en les que es busca expressament un estudiant que pugui fer conveni amb la universitat se’m posen els pèls de punta.

El debat sobre quin ha de ser el rol del becari no és nou. Els estudiants de periodisme que feien les pràctiques ara fa dues dècades es queixaven que quan anaven a les empreses només observaven mentre els professionals treballaven o feien tasques de poc pes (aquell clàssic de “jo em dedicava a fer la cartellera”). Aleshores, els sindicats tenien especial pes dins de les redaccions i prou que se’n preocupaven de vigilar que els becaris no cobrissin l’àrea de responsabilitat d’un membre de la plantilla.

La situació, en cosa de 20 anys, ha donat un gir de 180 graus, i ara els becaris són or per a les empreses de comunicació. Mà d’obra ja no barata, sinó gratis. La universitat, a través dels seus convenis, negocia amb les empreses el permís per tal que aquestes de forma legal puguin explotar sense complexos els estudiants de la universitat que, a més (atents al grau de perversió de tot plegat) han de pagar uns 400 euros (en concepte de crèdits universitaris) per poder fer les pràctiques a empreses, tant públiques com privades.

La passivitat dels estudiants és sorprenent, almenys en aquesta qüestió. Fins i tot, hi ha sectors dels propis estudiants que defensen aquestes pràctiques com a “normals” i “positives” per a seva formació. A continuació, trenco cinc mites sobre el rol actual dels becaris:

“Tothom ha de fer aquestes pràctiques. És normal”. Estudiants, aquesta situació és tot menys normal. Fa dues dècades moltes pràctiques eren remunerades, els crèdits eren infinitament més econòmics i, la situació que viviu a dia d’avui, era l’excepció. Actualment, s’han insitutcionalitzat i normalitzat les condicions de les pràctiques més precàries de fa dues dècades. I això, tenint en compte el context econòmic i social, és del tot anormal.

“A les pràctiques s’aprèn molt”. Aquest argument tant utilitzat per les empreses que exploten estudiants i per un sector de l’alumnat és especialment denigrant. A qualsevol lloc de treball s’aprenen coses. Tinguis 20 anys o en tinguis 55. El perill potencial d’aquest argument ha de fer saltar totes les alarmes. Si aprendre és motiu per haver de dedicar hores en una empresa sense cobrar, per què un contractat hauria de cobrar durant els tres o sis primers mesos de la seva estada a un nou lloc de treball?

“El becari està ajudant, no té responsabilitats”. És una pràctica més que habitual que els becaris ocupin llocs de feina que, de no ser per l’existència d’aquest sistema d’explotació, haurien de ser coberts per porfessionals amb tots els drets laborals i les retribucions mínimes legals segons conveni. Molts becaris són instruits durant la primera jornada de la seva estada i, després, realitzen les tasques de forma independent i rebent ordres dels seus “caps”.

“Fer de becari et genera oportunitats de ser contractat per l’empresa”. Bé, si un 0,01 per cent és considerat com a oportunitat, en aquest cas podríem donar el mite com a bo. Per què una empresa que pot explotar de manera continuada una nova fornada d’estudiants cada quatre mesos contractaria algun dels que estan fent les pràctiques a l’empresa? En la majoria d’empreses, l’única oportunitat és fer una substitució temporal i gràcies. En l’actual sistema, d’ús de beacris a l’engròs, quin “cap” es pararà a valorar la vostra feina i evolució?

“Les empreses valoren les pràctiques a l’hora de contractar professionals”. Aquesta història ja ens la coneixem: “per aconseguir feina, has de pagar una universitat caríssima, un màster encara més car i deixar-te explotar durant cinc o sis anys i després ja veuràs com et valoren”. Pur xantatge d’un sector, el del periodisme i la comunicació, que ha esdevingut una de les vergonyes més grans del nostre sistema laboral. Irònic, que els periodistes, que hauriem de ser “els garants de la democràcia”, haguem permès que se’ns faci això al nostre propi terreny de joc.

Per tot el que he exposat anteriorment, proposo que es comenci a generar el debat necessari per declarar una vaga indefinida de becaris del sector del periodisme i la comunicació a Catalunya, amb la finalitat de donar visibilitat a la situació flagrant d’explotació que pateixen els estudiants i, alhora, demostrar de manera pràctica que les empreses utilitzen els estudiants per cobrir llocs de treball i tasques bàsiques i que, sense ells, l’empresa no pot continuar amb la seva activitat normal. Finalment, del que es tracta és de lluitar pels drets dels estudiants i dels professionals del sector que veuen com, a causa de la normalització de la tasca dels becaris (que després esdevindran professionals), un tant percent significatiu de les ofertes de feina s’han esfumat per sempre.

Èric Lluent, periodista (Barcelona, 1986)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s