Claus per al reportatge (II): El nou Primer Ministre d’Islàndia, l’heroi que es va negar a pagar el deute

prime ministerSigmundur David Gunnlaugsson és des del mes de maig el nou Primer Ministre d’Islàndia. El Partit Progressista, del qual és líder, va aconseguir el 24,43 per cent dels vots. L’altre gran partit, el Partit de la Independència, va agrupar el 26,70 per cent dels sufragis. Entre tots dos han format una coalició que ja va governar Islàndia entre l’any 1995 i 2007 i que molts apunten com a responsable de la manca de control sobre els bancs i el mercat financer que va dur el país a l’abisme. Però l’evolució dels esdeveniments després del 2008 va esquitxar especialment el Partit de la Independència i, en especial, l’ex Primer Ministre Geir Haarde, que ha arribat a ser declarat culpable per negligència per no posar en marxa gabinets d’especialistes abans de la fallida dels bancs quan era evident la crisi del sistema financer islandès. De fet, es dóna la circumstància que el Partit Progressista no estava al poder quan es va produir el col·lapse econòmic, ja que en les eleccions de 2007 no va aconseguir un bon resultat i el Partit de la Independència va formar coalició amb el Partit Liberal. Aquest fet anecdòtic, ja que la responsabilitat del Partit Progressista en la política econòmica durant la primera dècada del segle XXI és innegable, va fer que després de la dimissió en bloc del govern a causa de les protestes al carrer, en les eleccions del 2009, aquesta formació pugés un tímid tres per cent. Aquells resultats també es poden explicar per la famosa “memòria de peix” que s’atribueix als islandesos a l’hora de votar. Defecte democràtic que sembla ser global més que no pas un tret característic d’aquesta illa a tocar del cercle polar Àrtic.

Però el que explica que Sigmundur David Gunnlaugsson i el seu partit hagi pujat deu punts percentuals en tan sols quatre anys, recuperant així el poder, és un fet pel qual molts islandesos el consideren un heroi nacional. Gunnlaugsson (nascut l’any 1975 i que va entrar per primer cop al Parlament l’any 2009, passat el col·lapse) va ser tot un símbol dels ciutadans que es negaven a pagar el deute amb les condicions que exigien el Regne Unit i Holanda. Un deute que provenia principalment del banc privat islandès Icesave i que amb la nacionalització dels bancs va recaure a mans de l’Estat. De fet, Islàndia mai s’ha negat a pagar el deute. Simplement, no ha volgut signar els acords que proposaven el Regne Unit i Holanda, que incloïen unes condicions abusives, com el retorn de totes les inversions més interessos en el termini que ells imposaven. En total, cada família islandesa hauria d’haver pagat 48.000 euros en 15 anys als inversors britànics i holandesos. Els partits que en aquell moment estaven al poder, l’Aliança Socialdemòcrata i els Verds, volien signar el pacte donades les pressions que van rebre del Fons Monetari Internacional i pel fet que no veien una sortida alternativa al problema. En canvi, Gunnlaugsson va lluitar per demostrar que l’Estat, un cop exhaurides les provisions del Fons de Garanties de Dipòsits –fons que va fer fallida el mateix 2008 quan van caure els bancs-, no tenia cap deure legal que l’obligués a pagar el deute amb els diners dels ciutadans.

Els intents del govern de centre esquerra d’aprovar l’acord per tal d’estabilitzar l’economia van ser molts i d’aquí que es fessin els dos referèndums en els quals la població es va negar a subscriure dues propostes d’acord diferents. La qüestió va passar de tribunal en tribunal fins que el mes de gener de 2013 el tribunal del European Free Trade Agreement (EFTA) va dictaminar que Islàndia, les seves institucions, no tenia cap responsabilitat d’assegurar en el moment de la fallida ni posteriorment els fons mínims per cada compte corrent dels ciutadans britànics i holandesos. Es tracta d’un buit legal, ja que no hi ha legislació que determini que un país, el Fons de Garantia del qual ja està esgotat, s’hagi de fer càrrec del deute generat per entitats financeres nacionals en els seus negocis a l’exterior. Els islandesos van rebre el dictamen de l’EFTA com una victòria nacional. I un nom destacava sobre la resta de polítics, el de Sigmundur David Gunnlaugsson. Els electors el van saber recompensar, oblidant el paper del Partit Progressista durant els anys previs a la crisi. La resolució de l’EFTA havia catapultat aquest jove polític, defensor dels interessos rurals i del sector pesquer, a ocupar la cadira de Primer Ministre i formalitzar de nou el govern de coalició que durant dotze anys va permetre l’auge econòmic dels anys daurats, conegut com el somni islandès, que d’una setmana per l’altra, l’octubre de 2008, es va convertir en el pitjor dels malsons de la història recent del país. El posicionament de Gunnlaugsson va estalviar molts diners als ciutadans d’Islàndia i, a l’hora de votar, la pela és la pela.

Segueix aquest i d’altres reportatges a Facebook.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s