Conversa de bar (I): “Els islandesos que ara odiem són els mateixos que abans veneràvem”

icesave
Qui em coneix sap que els bars són un dels meus terrenys vitals més sovintejats. Més enllà de la vessant lúdica de repenjar-se a una barra amb una cervesa a la mà, penso que haurien de ser de visita diària obligada pels periodistes de qualsevol redacció. El bar sembla desarmar les persones i el periodista té accés a opinions i informacions que d’altra manera serien força difícils de treure al mateix personatge en horari diürn. Amb això no vull dir que l’alcohol faci cantar a qualsevol (que també), sinó que el fet de compartir un mateix espai de forma relaxada genera comoditat entre els interlocutors i és més senzill guanyar-te la complicitat del qui tens davant.

A Reykjavík la cultura de bar és força activa. No hi ha grans discoteques, així que els bars són els punts de trobada de joves i no tan joves per fer unes birres els dies laborals (la llei només permet obrir fins la una de la matinada de diumenge a dijous) i per cremar totes les energies les nits de divendres i dissabte. Ahir, precisament, em vaig apropar al bar del Reykjavík Backpackers, un hostal que a la planta baixa ha muntat una barra i que sovint organitza concerts. Prenent una copa de vi a la terrassa interior del local, un nano d’uns trenta-i-llargs d’origen islandès se’m va apropar per demanar-me foc, derivant aquest gest en la típica conversa. Els where are you from? i els what are you doing here? em van dur a explicar-li l’objecte del meu reportatge i aquell desconegut em va començar a explicar com era la Islàndia d’abans de la crisi, sempre segons el seu punt de vista.

“El president d’Icesave, el de Bonus –la cadena de supermercats d’Islàndia-, tots els que havien guanyat bilions eren considerats herois. Nosaltres ens sentíem orgullosos. Jo mateix vaig treballar amb un d’ells i la gent em deia: “Què bé! Felicitats!” i ara em pregunten com és que vaig acceptar treballar amb aquest desgraciat. S’havien convertit en el referent. Eren els representants del somni islandès, ens crèiem millors que els anglesos i els americans. Aquesta gent era arrogant, com estrelles del rock. Ara, és clar, ho han perdut gaire bé tot i no poden ni tornar al país perquè la gent els senyala pel carrer i els tira pintura a casa seva. El que més gràcia em fa de tot plegat és que ara tothom diu que abans ja els queien malament tots aquests empresaris i banquers però el cert és que els islandesos que ara odiem són els mateixos que abans veneràvem”, conclou.

Segueix aquest i d’altres reportatges a la pàgina de Facebook.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s