Dels inicis, de Carles Quílez i d’una revista escolar que no existia

Fa deu anys que vaig començar la carrera de periodista. No va ser a la universitat, tan sols en tenia setze. Vaig decidir tirar pel dret i dedicar alguna tarda a trucar a periodistes radiofònics per tal de fer-los entrevistes que suposadament s’havien de publicar a la revista de l’escola on estudiava. Certament, tal publicació no existia, però aquesta petita mentida em va permetre conèixer periodistes i comunicadors que per a mi, en aquell moment, es van convertir en els meus referents. Recordo amb especial estima l’entrevista que vaig fer-li a Carles Quílez, periodista de la crònica negra que aleshores treballava als serveis informatius de la Cadena SER. Primavera de 2002, i en Carles acabava de publicar el seu primer llibre, Atradacadores. La historia una de unos delincuentes que marcaron toda una época del crimen en Barcelona. Onze històries apassionants, documentades amb exactitud i que traspuaven un coneixement tan proper del que s’explicava que en aquell moment em va donar la impressió que el Quílez bé podria ser un d’aquells que protagonitzaven els seus reportatges. Em va rebre als estudis de Ràdio Barcelona, situada aleshores provisionalment davant del mercat de la Boqueria, ja que les històriques instal·lacions del carrer Casp estaven de reforma. Vam estar prop d’una hora tancats en un petit estudi de gravació, jo amb les preguntes ben anotades a la llibreta i més pendent de saber què dir quan acabés la seva intervenció (que enregistrava amb una gravadora Panasonic mini-cassette) que no pas d’escoltar el que deia. “Per l’Èric, amb afecte, després de l’entrevista més intel·ligent que ningú m’ha fet. C.Q.L. 2002”. D’aquesta manera em dedicar el llibre i, ara que fa deu anys, suposo que aquesta dedicatòria duia una segona intenció ben clara: animar-me a seguir amb això del periodisme. I ho va aconseguir. Són d’aquells petits detalls de la vida que mai sabràs si han estat determinants o no per la teva trajectòria, però en tot cas ho va ser molt més que aquells professors de l’Autònoma que m’adoctrinaven per a ser un robot al servei dels teletips d’EFE i Europa Press i les notes de premsa de la Generalitat i l’Ajuntament de torn. Em quedo amb una frase del seu llibre, d’aquelles que t’encenen la llumeta i et fan sortir al carrer, sentir la professió i esborren les barreres que els periodistes sovint ens autoimposem per comoditat o per por.

Sé cómo huelen las comisarías, los cuarteles, los coches K, las galerías de tiro, los putiferios más sórdidos, los pisos franco, la humedad de los calabozos y el Chanel nº5 en el cuello de una mujer de 100.000 pesetas la media hora.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s