Sobre el poder real dels polítics i les esquerdes per fer trontollar el seu vaixell

Tenen els polítics tant poder com creiem? Poden, a través de les institucions, canviar la realitat del nostre país? És la democràcia determinant per al nostre futur? Posem un exemple pràctic. El dret a un habitatge digne. Hi ha l’article 47 de la constitució espanyola en el qual es reconeix aquest dret a tot ciutadà i en què s’apunta que les institucions públiques faran tot el necessari per resguardar-lo. Doncs bé, aneu al polític del vostre poble o barri i pregunteu-li com pot ser que per a milers i milers de joves sigui impossible accedir a un habitatge i perquè el partit del qual forma part no treballa dia i nit per garantir aquest dret constitucional (i universal). La resposta serà molt probablement: “mira, hi ha coses que des de la política no podem controlar, això és cosa dels mercats”. Tan fàcil i tràgic com això. Aquells que ens representen es veuen incapacitats -en el cas que vulguin ser-ne capaços- per defensar els nostres drets més bàsics.

I, a continuació, ens preguntem ¿Per què accepten jugar a aquest joc els polítics? Per què aquells que haurien lluitar per l’interès general i assegurar el més bàsic als més febles es desentenen de la seva obligació? La resposta és senzilla: la política avui en dia a Espanya no és res més que un ascensor social, un projecte laboral que assegura estabilitat i que requereix lleialtat absoluta. A canvi, aquells que participen del sistema activament rebran un bon sou a final de mes i, en alguns casos, acumularan porcions de poder que repartiran entre els seus fidels seguidors. Entendre això és clau per generar canvis en el nostre sistema, ja que, sabent que els polítics seran els últims interessats en canviar l’estructura que els manté, l’únic que queda és atacar els pilars més bàsics del seu benestar per fer trontollar la seva estabilitat.

En una societat en la qual l’ús de la violència no és justificable per a la major part de la població i en la que les forces policials de l’estat exerceixen una pressió i repressió extrema sobre moviments obertament pacífics, com és possible desestabilitzar el sistema ja establert? Les grans mobilitzacions -fins i tot amb milions de persones al carrer- no són sinònim de canvi (vegeu el No a la Guerra). Així que l’única carta que ens queda per jugar és saber on els fa mal. Organitzar assemblees no els fa mal. Sortir amb pancartes al carrer no els fa mal. Muntar blogs i escriure articles com aquest no els fa mal. Propulsar una Iniciativa Legislativa Popular, per exemple, amb centenars de milers de suports i presència als mitjans de comunicació per canviar les lleis sobre qüestions clau com el finançament dels partits i les campanyes electorals, les subvencions als mitjans de comunicació o els sous dels representants polítics… això, creguin-me, que ja els començaria a fer mal, i bastant.

En la situació actual, qualsevol nova proposta que sorgeixi del carrer es dissol davant la impotència que genera el fet de no poder arribar ni tan sols al debat públic del projecte de canvi. La justificació d’aquesta frustració és clara: els canals de participació de la ciutadania es posen en marxa un cop cada quatre anys i això legitima els representants que en surten escollits. A més, afegeixen els oficialistes, tothom és lliure de muntar un partit polític així que no queda lloc per a la queixa. S’obliden dels milions d’euros en subvencions anuals que aproven ells mateixos i que reben els partits polítics que tenen representació en les institucions i de tots els mitjans de comunicació -públics i privats- que controlen amb els diners dels contribuents i que els proporcionen un altaveu diari a mode de màrqueting d’allò que és oficial i, per tant, veritat i correcte. Vaja, és com si el Barcelona i el Madrid de futbol ens convidessin a jugar un triangular amb la colla del barri, amb la diferència que en el joc democràtic el premi per al vencedor és el control absolut dels recursos públics.

Però, què passaria si els moviments socials catapultessin propostes legislatives unitàries que acabessin amb la immunitat que té avui la classe política? Doncs bé, l’endemà que els sous de tots els representants públics s’haguessin baixat als 1.200 euros mensuals i s’haguessin prohibit per llei les subvencions als partits polítics -així com altres mesures exposades en els següents paràgrafs- la majoria dels que avui estan ficats en política trencarien el carnet i s’anirien a casa seva. I és que l’anhelada renovació democràtica amb la qual tanta gent està d’acord passa per netejar la classe política i això significa fer fora els que ja fa gairebé quaranta anys que remenen les cireres i als que faran tot el necessari perquè això continuï així. És a dir, netejar la classe política no vol dir canviar la cara del líder de torn. Es tracta de canviar la base dels partits des de la seva arrel per evitar que aquesta estigui formada per individus que busquen ascendir socialment i un entorn que els idolatri per la seva bona causa: treballar per a la democràcia.

Però, quins han de ser els canvis i per què? Per començar, un canvi en la llei electoral implantant el mètode de llistes obertes generaria pluralitat en el si dels partits projectant el debat intern més enllà dels seus feus. Dir amén al número u de la llista passaria a la història i cada representant votaria al congrés, parlament o consell municipal segons les idees proposades en el seu propi programa electoral. Rebaixar els sous públics a nivells del que la gent del carrer està cobrant situaria a la majoria de representants polítics en la classe social per a la qual han de prestar especial atenció. No es tracta de ser populista, sinó que a qui hagi de legislar també li costi arribar a final de mes; simple qüestió d’empatia. Com ja he apuntant, prohibir les subvencions als partits suposaria la fi dels privilegis per a aquestes organitzacions i donaria una oportunitat veritable al naixement de nous corrents de pensament.

Atès que bona part del poder del polític mitjà es basa en la capacitat de generar llocs de treball per satisfer els seus fidels seguidors, s’hauria d’eradicar la selecció de personal tècnic a dit. És a dir, si l’alcalde necessita un secretari, s’hauria de crear una plaça vacant a la qual podria accedir qualsevol persona que complís amb els requisits. Finalment, com a mesura concreta per remoure els fonaments del sistema, s’hauria de promoure la limitació de les ajudes públiques als mitjans de comunicació, la qual cosa es traduiria en el tancament de la majoria de ràdios, televisions i diaris que avui dia coneixem i alliberaria als periodistes que fins al moment han treballat com a ventrílocs del poder. Seria el moment de veure florir projectes periodístics independents que, al seu torn, ressuscitarien la llibertat de premsa i el periodisme vocacional.

Aquest procés de canvis quirúrgics però tremendament efectius no necessita una ideologia comuna entre els seus propulsors, tan sols el convenciment que un cop generat aquest nou escenari cadascú serà lliure per proposar noves fórmules de govern més o menys clàssiques però amb igualtat de condicions. Dedicar els esforços dels descontents amb el sistema a imaginar un nou món i determinar exactament quina doctrina ideològica l’hauria governar és, al meu entendre, una activitat summament interessant però que, a la pràctica, res pot influir a la gran maquinària del poder. I a això juguen.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s