L’acceptació i defensa de la repressió policial a Catalunya


No són aïllats els episodis, sobretot a Barcelona, en què les unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra s’excedeixen brutalment contra manifestants pacífics o periodistes. Sovintegen les falses denúncies a detinguts acusant-los d’atemptat contra l’autoritat i resistència. Denúncies que podrien esdevenir penes de presó si no fos perquè els jutges ja saben que la paraula dels Mossos en estratègies repressives per debilitar moviments socials és de poc fiar. Aquesta repressió física i psicològica provoca temor i mal de caps a moltes persones innocents i a les seves famílies, especialment a aquells que d’un dia a un altre es veuen involucrats en processos penals esperpèntics.
Aquest any s’ha viscut un dels episodis repressius més greus de la història moderna de la ciutat amb la suposada neteja de plaça Catalunya del 27 de maig. Sota les ordres del conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Felip Puig, desenes de Mossos d’Esquadra van ferir prop d’un centenar de persones que oposaven resistència pacífica a l’acció policial. Amb cops de porra directes al cap, als ronyons o a l’esquena, puntades de peu per darrera o, inclús, trepitjant el cap d’algun dels detinguts, les escenes de pànic es van repetir durant tot aquell matí. Cap dels agents anava identificat (segons el senyor Puig, sí que van identificats, el que passa que el número el porten sota l’armilla –gràcies per prendre’ns per imbècils-) i això va impedir que els agredits poguessin denunciar als seu agressors. Després del caos i terror d’aquella jornada, cap responsable policial va ser cessat ni investigat i el conseller no va valorar en cap moment la seva dimissió.
Malgrat les crítiques interessades d’alguns partits a aquella acció –els membres del tripartit de cop es van oblidar de les brutals jornades de repressió en què ells havien estat els responsables, com el 18 de març de 2009-, la realitat és que a l’hora de la veritat cap de les forces que actualment tenen representació al Parlament de Catalunya parlen de “repressió policial” als seus programes electorals, cosa que a la pràctica es tradueix en l’acceptació i defensa de repressió policial a Catalunya. Amb la premissa que vivim en un país democràtic i amb el control-subvenció dels grans mitjans de comunicació, el poder polític aconsegueix any rere any maquillar aquesta realitat, fent-la invisible als ulls de la majoria.
La repressió policial esdevé, doncs, un dels motius pels quals els votants no haurien de donar suport a les actuals forces polítiques que ens representen. Un país democràtic no accepta escenes de terror com les que hem presenciat als nostres carrers sense que hi hagi una resposta contundent contra els seus responsables. El que aquí a molts els pots semblar justificable, quan ho veuen a d’altres països europeus se’ls hi posa la pell de gallina. “Pensava que a Espanya hi havia una democràcia com la nostra”, sovint reflexionen ciutadans d’altres països europeus quan revisen gravacions com la que inicia aquest article.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s